prev-cristina-calicot

Entrevista a la Cristina Garcia a “Un pas més amb tu”

“Tenia molt clar que quan tornés a treballar ho faria per a mi i a la meva manera”

Entrevista a la Cristina Garcia, propietària de la botiga d’uniformes Calicot
Tot i haver viatjat molt, la  Cristina diu que Cadaqués és el paradís. Afegeix que de les 7 meravelles del món, només li falta veure el Machu Pichu. Autora de la foto: Cristina Garcia

Tinc 44 anys i mai m’he vist formant una família tradicional. Visc amb 2 gats que m’estimo moltíssim i soc capaç de parlar fins i tot amb les pedres. La meva joguina favorita era un maletí semblant al de la Srta. Pepis, però amb una màquina d’escriure, un telèfon…Jo les nines les tenia de decoració, ni les estrenava. Vaig estudiar un batxillerat mixt perquè sempre m’ha interessat més la literatura i la història de l’art que no pas la física. A mi em parles de sang i em marejo.

Només arribar miro els aparadors d’aquesta botiga que fa cantonada. A un cop d’ull, veig unes sabatilles que em semblen comodíssimes i polos de tots els colors. No em dona la sensació d’estar a un comerç que ven uniformes. Després sabré, que a banda de les empreses que tenen com a clients, molta gent del barri també ho són. La Cristina em convida a fer l’entrevista tot just al bar de davant i passen els minuts volant. Els seus ulls brillen quan parlen del seu projecte, però també dels seus viatges, sobretot del que va fer a Àfrica. Ha viatjat per tot el món i li queda pendent Oceania.

Penso que hagués sigut també una gran sociòloga i antropòloga.

Tenies molt clar que volies estudiar administració i direcció d’empreses.
Sí, i recordo que a primer de carrera, vaig dir als meus pares que jo volia ja treballar. A casa meva va ser un trasbals perquè jo tenia les meves necessitats més que cobertes, però va ser més per un tema de realització personal.

I entres a treballar a la Caixa de Terrassa on vas estar gairebé 14 anys.
Vaig començar a finestreta i amb només 29 anys ja era directora. El meu últim any me’l vaig passar arreglant les merdes dels promotors immobiliaris. Sempre vaig estar de cara al públic i veient desgràcies i situacions molt dures, i no em vaig cremar per la pròpia feina, sinó amb el sistema. Ja feia temps que volia sortir perquè m’havia deixat els anys i la salut allà. Vaig esperar el moment oportú que va ser la gran fusió d’UNIM amb l’entitat BBVA.

 I a partir d’aquell moment?
Com que no sabia que fer amb la meva vida vaig pensar en descansar i dedicar-me a fer allò que m’agrada i que sempre vas posposant perquè no tens temps durant un any.

Com què?
Vaig aprendre a cosir, des de fer els patrons fins a acabar la peça. Vaig reprendre els estudis d’anglès perquè els tenia una mica rovellats, vaig fer un màster en assessoria d’imatge personal i corporativa.

I el que havia de ser un any van esdevenir 5.
I saps què penso? Que tothom hauria de tenir dues oportunitats a la vida. La primera poder fer una aturada en algun moment de la vida per dedicar un temps de qualitat a les teves aficions i a viure i a gaudir sense haver de preocupar-te per la vessant econòmica òbviament, i la segona, viatjar.

I després d’aquesta aturada?
Em començo a avorrir i una persona molt propera a mi em va suggerir aquest negoci no només pels meus coneixements de gestió i de finances sinó també perquè la crisi havia fet que referents del sector com ara les empreses Monyat o Jomas desapareguessin.

La idea te la donen al mes de gener, i al maig decideixes posar el teu propi negoci.
Vaig tenir molt clar a quina zona de Terrassa em volia ubicar perquè jo podia prescindir d’estar al centre i no haver de pagar el sobrepreu pel fet d’estar allà. El barri de Sant Pere sempre m’ha semblat un eix que està per explotar dins de la ciutat.

I han passat 4 anys!
I el balanç és prou satisfactori. Hem crescut i he creat una societat. És enriquidor, però també és esgotador. A la societat no es valora prou el grandíssim esforç que fan tant els petits empresaris com els autònoms; estem deixats de la ma de Deu amb unes càrregues fiscals brutals, i a banda, amb una càrrega de feina que no es veu però hi és. Jo per exemple, ho soc tot: la cap de compres, la cap de vendes…m’haig de preocupar des de si falta paper de vàter com d’un impagat gros.

“No tinc xarxes socials perquè soc molt gelosa de la meva intimitat. Qui ha de saber el que jo faig, ja ho sap, i qui ha de veure les fotos, ja les veu. No necessito publicar res“

Tu ets una empresària que creu en el retorn social que ha de fer una empresa, és a dir, en el model americà.
La societat ens permet guanyar diners perquè no ens enganyem, no treballem per l’amor a l’art, però considero que els que tenim empresa, sigui de la mida que sigui, ens veiem amb l’obligació en retornar part d’aquest benefici a la societat de manera altruista.

Per aquest motiu, patrocineu un equip de rally de cotxes antics.
Sí, amb un Golf GTI. Vestim a aquests nois que són uns màquines! I a partir d’aquest mes patrocinem un equip infantil de futbol femení de la ciutat. Quan em va arribar aquest projecte, de seguida el meu equip i jo vam dir que sí, ja que s’ajusta a la nostra filosofia. No és només jugar a futbol sinó que a més a més, una part del seu entrenament la fan amb un psicòleg per fomentar el sentiment d’equip, per aprendre a gestionar la frustració quan es perd un partit entre d’altres. Les formen com a jugadores i com a persones de futur.

Estàs plena de projectes!
A mi el cap em va a mil per hora. En el futur volem crear la beca Calicot ja que vestim a estudiants i volem que no deixin els estudis perquè no es poden pagar l’uniforme.

El vostre valor afegit és l’assessorament i l’acompanyament.
La nostra feina no és captar el client i prou. Fer un client no és difícil, però mantenir-ho sí. Nosaltres volem ser considerats com una part més d’aquella empresa com a departament extern.

I com ho feu?
Anant a casa del client per veure què es respira, a què es dediquen, quins colors tenen a les parets. Nosaltres vestirem els seus empleats per tal que es vegin com són, bons professionals, i que puguin transmetre aquesta imatge als seus clients.

Malgrat que tots els nostres clients són de Calicot, cadascun d’ells té el seu propi interlocutor perquè així sempre es comuniquen amb la mateixa persona. Quan ens venen els proveïdors i ens mostren les novetats, ja estem pensant en com actualitzar els nostres clients.

I han evolucionat molt els teixits?
Sí, abans no sorties del tergal típic, del polièster i del cotó. Ara no, ara tens uns teixits tècnics amb unes característiques brutals. Per exemple, per sanitat o cuina tens unes microfibres que poden aguantar rentades a 90º, que repel·leixen líquid, pèl pels veterinaris, aguanten el lleixiu, no s’han de planxar…fan filigranes! Qui prova les fibres noves tot i la diferència de preu, no torna enrere.  

M’he quedat fascinada al veure l’estil Animal Print a un uniforme.
Les empreses que confeccionen en el sector van més a la moda. Per exemple, els pantalons d’indústria que seria un bàsic amb multibutxaques, doncs d’uns anys cap aquí, són més de tub i incorporen elastà, El fet que tu treballis en una obra, no significa que hagis d’anar de qualsevol manera.

A la vostra pàgina web recolliu una amplia selecció d’uniformes per moltes famílies laborals.
Als nostres clients, els hi fem dossiers personalitzats segons els que hem pogut recollir a les entrevistes prèvies. No tenim un catàleg concret; fem una selecció personalitzada amb diferents looks. T’has donat compte que cap de les tres portem uniforme?

Ostres, és veritat, què curiós!
Nosaltres portem el logo, que és una trama d’un teixit. Per cert, Calicot no és un nom inventat, tenim una entrada al nostre blog que ho explica. Per tal que el client vegi l’ampli ventall del que pot fer amb el seu logo, nosaltres el portem estampat de diferents maneres i a diferents llocs de la roba amb la que vestim. Ens hem fet esquenes vinilades amb purpurina, samarretes amb dibuixos amb el joc del 3 en ratlla…anem més enllà del clàssic bordat al pit. No deixem de ser imatge també!

Share this post

prev-cristina-calicot

Entrevista a la Cristina Garcia a “Un pas més amb tu”

“Tenia molt clar que quan tornés a treballar ho faria per a mi i a la meva manera”

Entrevista a la Cristina Garcia, propietària de la botiga d’uniformes Calicot
Tot i haver viatjat molt, la  Cristina diu que Cadaqués és el paradís. Afegeix que de les 7 meravelles del món, només li falta veure el Machu Pichu. Autora de la foto: Cristina Garcia

Tinc 44 anys i mai m’he vist formant una família tradicional. Visc amb 2 gats que m’estimo moltíssim i soc capaç de parlar fins i tot amb les pedres. La meva joguina favorita era un maletí semblant al de la Srta. Pepis, però amb una màquina d’escriure, un telèfon…Jo les nines les tenia de decoració, ni les estrenava. Vaig estudiar un batxillerat mixt perquè sempre m’ha interessat més la literatura i la història de l’art que no pas la física. A mi em parles de sang i em marejo.

Només arribar miro els aparadors d’aquesta botiga que fa cantonada. A un cop d’ull, veig unes sabatilles que em semblen comodíssimes i polos de tots els colors. No em dona la sensació d’estar a un comerç que ven uniformes. Després sabré, que a banda de les empreses que tenen com a clients, molta gent del barri també ho són. La Cristina em convida a fer l’entrevista tot just al bar de davant i passen els minuts volant. Els seus ulls brillen quan parlen del seu projecte, però també dels seus viatges, sobretot del que va fer a Àfrica. Ha viatjat per tot el món i li queda pendent Oceania.

Penso que hagués sigut també una gran sociòloga i antropòloga.

Tenies molt clar que volies estudiar administració i direcció d’empreses.
Sí, i recordo que a primer de carrera, vaig dir als meus pares que jo volia ja treballar. A casa meva va ser un trasbals perquè jo tenia les meves necessitats més que cobertes, però va ser més per un tema de realització personal.

I entres a treballar a la Caixa de Terrassa on vas estar gairebé 14 anys.
Vaig començar a finestreta i amb només 29 anys ja era directora. El meu últim any me’l vaig passar arreglant les merdes dels promotors immobiliaris. Sempre vaig estar de cara al públic i veient desgràcies i situacions molt dures, i no em vaig cremar per la pròpia feina, sinó amb el sistema. Ja feia temps que volia sortir perquè m’havia deixat els anys i la salut allà. Vaig esperar el moment oportú que va ser la gran fusió d’UNIM amb l’entitat BBVA.

 I a partir d’aquell moment?
Com que no sabia que fer amb la meva vida vaig pensar en descansar i dedicar-me a fer allò que m’agrada i que sempre vas posposant perquè no tens temps durant un any.

Com què?
Vaig aprendre a cosir, des de fer els patrons fins a acabar la peça. Vaig reprendre els estudis d’anglès perquè els tenia una mica rovellats, vaig fer un màster en assessoria d’imatge personal i corporativa.

I el que havia de ser un any van esdevenir 5.
I saps què penso? Que tothom hauria de tenir dues oportunitats a la vida. La primera poder fer una aturada en algun moment de la vida per dedicar un temps de qualitat a les teves aficions i a viure i a gaudir sense haver de preocupar-te per la vessant econòmica òbviament, i la segona, viatjar.

I després d’aquesta aturada?
Em començo a avorrir i una persona molt propera a mi em va suggerir aquest negoci no només pels meus coneixements de gestió i de finances sinó també perquè la crisi havia fet que referents del sector com ara les empreses Monyat o Jomas desapareguessin.

La idea te la donen al mes de gener, i al maig decideixes posar el teu propi negoci.
Vaig tenir molt clar a quina zona de Terrassa em volia ubicar perquè jo podia prescindir d’estar al centre i no haver de pagar el sobrepreu pel fet d’estar allà. El barri de Sant Pere sempre m’ha semblat un eix que està per explotar dins de la ciutat.

I han passat 4 anys!
I el balanç és prou satisfactori. Hem crescut i he creat una societat. És enriquidor, però també és esgotador. A la societat no es valora prou el grandíssim esforç que fan tant els petits empresaris com els autònoms; estem deixats de la ma de Deu amb unes càrregues fiscals brutals, i a banda, amb una càrrega de feina que no es veu però hi és. Jo per exemple, ho soc tot: la cap de compres, la cap de vendes…m’haig de preocupar des de si falta paper de vàter com d’un impagat gros.

“No tinc xarxes socials perquè soc molt gelosa de la meva intimitat. Qui ha de saber el que jo faig, ja ho sap, i qui ha de veure les fotos, ja les veu. No necessito publicar res“

Tu ets una empresària que creu en el retorn social que ha de fer una empresa, és a dir, en el model americà.
La societat ens permet guanyar diners perquè no ens enganyem, no treballem per l’amor a l’art, però considero que els que tenim empresa, sigui de la mida que sigui, ens veiem amb l’obligació en retornar part d’aquest benefici a la societat de manera altruista.

Per aquest motiu, patrocineu un equip de rally de cotxes antics.
Sí, amb un Golf GTI. Vestim a aquests nois que són uns màquines! I a partir d’aquest mes patrocinem un equip infantil de futbol femení de la ciutat. Quan em va arribar aquest projecte, de seguida el meu equip i jo vam dir que sí, ja que s’ajusta a la nostra filosofia. No és només jugar a futbol sinó que a més a més, una part del seu entrenament la fan amb un psicòleg per fomentar el sentiment d’equip, per aprendre a gestionar la frustració quan es perd un partit entre d’altres. Les formen com a jugadores i com a persones de futur.

Estàs plena de projectes!
A mi el cap em va a mil per hora. En el futur volem crear la beca Calicot ja que vestim a estudiants i volem que no deixin els estudis perquè no es poden pagar l’uniforme.

El vostre valor afegit és l’assessorament i l’acompanyament.
La nostra feina no és captar el client i prou. Fer un client no és difícil, però mantenir-ho sí. Nosaltres volem ser considerats com una part més d’aquella empresa com a departament extern.

I com ho feu?
Anant a casa del client per veure què es respira, a què es dediquen, quins colors tenen a les parets. Nosaltres vestirem els seus empleats per tal que es vegin com són, bons professionals, i que puguin transmetre aquesta imatge als seus clients.

Malgrat que tots els nostres clients són de Calicot, cadascun d’ells té el seu propi interlocutor perquè així sempre es comuniquen amb la mateixa persona. Quan ens venen els proveïdors i ens mostren les novetats, ja estem pensant en com actualitzar els nostres clients.

I han evolucionat molt els teixits?
Sí, abans no sorties del tergal típic, del polièster i del cotó. Ara no, ara tens uns teixits tècnics amb unes característiques brutals. Per exemple, per sanitat o cuina tens unes microfibres que poden aguantar rentades a 90º, que repel·leixen líquid, pèl pels veterinaris, aguanten el lleixiu, no s’han de planxar…fan filigranes! Qui prova les fibres noves tot i la diferència de preu, no torna enrere.  

M’he quedat fascinada al veure l’estil Animal Print a un uniforme.
Les empreses que confeccionen en el sector van més a la moda. Per exemple, els pantalons d’indústria que seria un bàsic amb multibutxaques, doncs d’uns anys cap aquí, són més de tub i incorporen elastà, El fet que tu treballis en una obra, no significa que hagis d’anar de qualsevol manera.

A la vostra pàgina web recolliu una amplia selecció d’uniformes per moltes famílies laborals.
Als nostres clients, els hi fem dossiers personalitzats segons els que hem pogut recollir a les entrevistes prèvies. No tenim un catàleg concret; fem una selecció personalitzada amb diferents looks. T’has donat compte que cap de les tres portem uniforme?

Ostres, és veritat, què curiós!
Nosaltres portem el logo, que és una trama d’un teixit. Per cert, Calicot no és un nom inventat, tenim una entrada al nostre blog que ho explica. Per tal que el client vegi l’ampli ventall del que pot fer amb el seu logo, nosaltres el portem estampat de diferents maneres i a diferents llocs de la roba amb la que vestim. Ens hem fet esquenes vinilades amb purpurina, samarretes amb dibuixos amb el joc del 3 en ratlla…anem més enllà del clàssic bordat al pit. No deixem de ser imatge també!

Compartir

Scroll to Top